ERC Cervera - maig juny 2022

L’Estat espanyol es va acarnissar amb el poble català que volia recórrer el camí cap a la independència utilitzant eines democràtiques.

Ho va fer físicament l’1 d’octubre de 2017 per impedir un referèndum que volia saber l’opinió de la societat catalana sobre la conveniència o no d’esdevenir un estat independent en forma de república.

També ho ha fet per mitjà de la repressió policial i judicial dirigida a més de 3.000 persones que van participar en l’organització, van facilitar o van donar suport al procés. Repressió que ha consistit en detencions arbitràries, imputacions exagerades per delictes ficticis, com rebel·lió o sedició, i sentències desproporcionades. El govern de l’Estat hi ha volgut posar remei per mitjà de la gràcia de l’indult. Això és un pegat que, si bé ha facilitat la sortida de la presó dels líders polítics i socials del procés, no reconeix l’error judicial, volgudament buscat, d’atribució d’uns delictes no comesos. Aquesta deguda reparació solament es produirà amb l’amnistia.

Una amnistia que ha d’abastar totes les persones represaliades i perseguides per defensar el dret d’autodeterminació. Una amnistia que comporti la desjudicialització del procés d’emancipació nacional i retorni al camp de la política allò que mai no n’hauria d’haver sortit.

L’amnistia hauria de ser un senyal de la fi de la repressió de l’Estat i suposar un punt d’inflexió positiu per a la democràcia, un reconeixement de la capacitat de tota la ciutadania, no només de les persones represaliades, per exercir amb seguretat i llibertat tots els seus drets polítics i civils.

Un d’aquests drets és el de l’autodeterminació, dret que tenen els pobles per escollir lliurement el seu estatus polític, recollit en l’article 1.2 de la Carta de les Nacions Unides, de 1945, en els termes següents: És un propòsit de les Nacions Unides desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, ...

La principal via preferida per una gran majoria de la societat catalana per exercir aquest dret és el referèndum. És, també, la via més homologable dins la Unió Europea. Via utilitzada en casos com els d’Escòcia, de Montenegro, del Quebec, ...

El referèndum és un instrument legítim i útil i que dona resposta a la demanda pacífica, reiterada i massiva del poble català, basada en el principi democràtic.

Segons diversos juristes, de l’Estat i de la resta del món, no hi ha impediments jurídics amb pes suficient per impedir la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Solament cal un acord polític per dur-lo a terme. Acord que l’Estat espanyol no vol negociar, negant a Catalunya el dret a l’autodeterminació.

El referèndum pactat és la via preferible, però en cas de persistència de la negativa estatal a parlar-ne, no s’ha de renunciar a cap altre instrument democràtic que ens permeti decidir el nostre futur com a poble i arribar a la República Catalana, des d’accions de desobediència política i social fins a accions de desbordament democràtic que facin possible el dret a l’autodeterminació, si fos necessari, apel·lant a organismes externs, tals com la Unió Europa, el Consell d’Europa o l’Organització de les Nacions Unides, entre d’altres.

Si la nostra insistència per l’amnistia i l’autodeterminació no es concreta en avenços tangibles, no s’ha de descartar cap via democràtica i pacífica per a la consecució dels nostres legítims objectius.