CUP - novembre/desembre 2021

Que la política institucional encara avui en dia és força masclista i masculinitzada ja ho intuíem. A la vegada, després d’any i mig al govern de la Paeria hem corroborat que l’entramat de les institucions, a tots els nivells, s’aferra a una estructura i dinàmiques concretes que operen sota el vell mantra de “tota la vida s’ha fet així”. Ai d’aquell, i sobretot d’aquella, que les intenti qüestionar!

La CUP entomem amb empenta les responsabilitats institucionals quan fem el pas d’entrar a govern. I malgrat que la valoració general no sigui negativa, diem amb tota la sinceritat que ens és possible que no ens imaginàvem que certs temes costessin tant. Vivim com una victòria el fet de crear i liderar la primera Regidoria de Polítiques feministes a Cervera. Visibilitzar les desigualtats i fer de la perspectiva de gènere una mirada transversal a tota la política municipal, ens suposa un repte enorme i alhora ens reafirma que aquest és el camí. Gràcies al moviment feminista, hem après que allò personal és polític. I d’això en volem fer bandera a les institucions.

I aquí comença el desencís. Perquè a la pràctica diària ens costa introduir la mirada de gènere a la institució. Des de certs sectors se’ns ridiculitza quan afirmem que els pressupostos també tenen gènere. Que és important analitzar quines polítiques s’enduen més recursos i quines menys. Habitualment, tot allò que té a veure amb la cura de persones (educació, salut, acció social, etc.) són les partides menys dotades.

O quan tossudament insistim que en les obres i/o serveis que liciti la Paeria caldria introduir criteris com que les empreses que hi optin comptin amb un pla d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes, o que es tinguin en compte criteris socials com la inclusió de personal amb diversitat funcional o en situació d’exclusió social, etc. La frase “tota la vida s’ha fet així” torna a aparèixer. I el sistema ja se n’ha assegurat que costi horrors canviar una coma.

I després hi ha un seguit de qüestions encara més quotidianes que se’ns fa difícil comprendre d’on ve la resistència. El darrer exemple, la situació en què es troba l’equip de futbol sala femení Cervera-Segarra, equip que té una trajectòria de 12 anys i que ha assolit mèrits esportius importants, cap d’ells mai reconeguts per la Paeria de Cervera.

Actualment juga a la categoria de Divisió d’Honor, únic equip femení de la província de Lleida que juga en aquesta categoria, després d’haver estat competint durant quatre temporades a nivell estatal, a la categoria de Segona Nacional, únic equip femení de la província de Lleida, Girona i Tarragona que jugava en aquesta categoria.

Dels dos pavellons que hi ha Cervera, només el Poliesportiu compleix les mides reglamentàries per a la pràctica del futbol sala i, curiosament, l’equip femení de futbol sala només disposa de la pista del poliesportiu un dia a la setmana, els divendres al vespre.

Dit això, les reivindicacions de l’equip de futbol sala femení són clares i fàcils d’entendre: tenir disponibilitat de la pista del pavelló poliesportiu un dia més a la setmana, i que des dels mitjans de la Paeria es faci difusió i promoció dels partits i èxits de l’equip de futbol sala femení. De poc serveix, per exemple, votar a favor en un Ple Municipal de l’adhesió a la campanya “Compromís per impulsar l'esport femení a les corporacions locals” #ThoEstàsPerdent #Esport Femení, sota el lema: “Si no veus esport femení, t’estàs perdent la meitat de l’espectacle” , fer-se fotografies amb un ull tapat (símbol visual de la campanya) i que després, des de la teva pròpia institució, no compleixis el que diu el manifest.

L’arraconament històric que pateix aquest equip de primer nivell és, amb tota probabilitat, perquè és un equip femení. Tenim la certesa que si aquests mèrits esportius els hagués assolit un equip masculí, no només se’ls hagués homenatjat des del Consistori, sinó que potser ja tindrien una exposició en alguna sala. Aquí també hi la perspectiva de gènere que alguns es neguen a veure i a aplicar.

En definitiva, vam fer el pas de la “política de carrer” a la política institucional per multiplicar l’impacte en la millora de la vida de les persones. D’algunes accions n’estem més que satisfets, d’altres, ens costa lidiar amb l’immobilisme de certs esquemes institucionals.

Quant a la introducció de la perspectiva de gènere a la Paeria, és una de freda i una de calenta. I així i tot, seguim i seguirem!